Fa uns mesos que vaig publicar una entrada avalant les virtuts de l'Escola Nova i el fet que moltes de les seves propostes, avuí en dia, encara siguin aplicables. En aquesta entrada vull analitzar part de la pedagogia de l'Escola Nova i presentar a un dels seus inspiradors; el mestre francès Celestine Freinet, qui va introduir el mètode natural com a sistema d'aprenentatge i que va situar al nen en el centre de tot procés educatiu. No faré referència de manera explícita, però si que us recomanaré llegir les trenta invariants pedagògiques que va publicara través del llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia de Freinet cinquanta anys després". Una guia pel mestre d'abans i d'ara, que l'ajudarà a saber el tipus de pràctica docent que realitza dins l'aula.
En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.
Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar les seves aportacions processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"
Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.
En uns temps on sembla que es volen recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.
Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo i un cop allà podreu trobar les parts restants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada