Hola a tothom! Després d'un estiu apassionant, divertit i intens on a títol personal la millor notícia ha estat que no hi ha hagut notícia, torno a reactivar el bloc, ara que, interessant o no, tinc alguna cosa a dir:
a) A partir d'aquest any les baixades en moto a la feina les faig acompanyat d'una bona amiga i millor mestra de l'escola. Per tant el trajecte Begues - Barcelona, té parada a Gavà. Això potser a la llarga significarà canviar el nom del Blog, o no, ja veurem. De momet les primeres setmanes han anat prou bé, la circulació una mica intensa, però no fem tard... que ja és molt. Com de moment segueix pujant, voldrà dir que tan malament no dec conduir. Ja arribaran els freds matins de l'hivern; allò si que serà figues d'un altre paner.
b) Definitivament em treuré l'assignatura que em resta de Comunicació Audiovisual a la UOC. Vaig a per l'Anglès. Necessito tancar aquesta etapa i d'aquest trimestre no passa. El meu nivell continua sent baix, tot i que reconec que veure tantes sèries en anglès m'ha dotat una millor comprensió oral i lectora en aquesta llengua, però la gramàtica i els escrits reconec que em costen molt més. Serà difícil però no impossible.
c) A Begues, s'està genial i estem genial. Segueixo sortint en bici i cada cop volto més lluny de Begues. Ja he fet els cims colindants i fins i tot he arribat al terme municipal de Vallirana. Les sensacions són immillorables i es que com diu Sopa de Cabra: "l'aire fresc, clarifica les idees" . El mes vinent, que és el meu aniversari, em regalaré una bici nova. Ara que veig que això de sortir en bici no és flor d'un dia.
d) I a la feina... tot genial. Noves idees, retrobament amb antics companys i descobertes agradables de nous arribats, noves propostes, projectes interessants i un grup de nens i de famílies maquíssim. La veritat és que el curs pinta molt, però que molt bé. Molts canvis per una escola canviant i canviable. Relacionat amb això us deixo un fragment del programa Redes on Eduard Punset entrevista a Roger Schank, una persona que m'apassiona i que defensa l'aprenentatge a través del fet i no de la paraula. Mireu-lo i empapeu-vos d'ell, perquè val molt la pena.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges
diumenge, 16 d’octubre del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
1x12 - Escola Nova v2.0 (vol.2)
Fa uns mesos que vaig publicar una entrada avalant les virtuts de l'Escola Nova i el fet que moltes de les seves propostes, avuí en dia, encara siguin aplicables. En aquesta entrada vull analitzar part de la pedagogia de l'Escola Nova i presentar a un dels seus inspiradors; el mestre francès Celestine Freinet, qui va introduir el mètode natural com a sistema d'aprenentatge i que va situar al nen en el centre de tot procés educatiu. No faré referència de manera explícita, però si que us recomanaré llegir les trenta invariants pedagògiques que va publicara través del llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia de Freinet cinquanta anys després". Una guia pel mestre d'abans i d'ara, que l'ajudarà a saber el tipus de pràctica docent que realitza dins l'aula.
En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.
Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar les seves aportacions processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"
Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.
En uns temps on sembla que es volen recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.
Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo i un cop allà podreu trobar les parts restants.
En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.
Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar les seves aportacions processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"
Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.
En uns temps on sembla que es volen recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.
Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo i un cop allà podreu trobar les parts restants.
dilluns, 18 d’abril del 2011
1x11 Notes d'educació (30 minuts)
Molt bon reportatge realitzat pel programa de "30 minuts", de TV3. Tracta el tema de l'educació, a partir de dos sistemes educatius representatius i exitosos. Es tracta d'un model aplicat a escoles públiques de Nova York i del sistema educatiu estatal finlandés. Tots dos han assolit grans resultats en les proves PISA i les xifres d'alumnes amb fracàs escolar, estan molt per sota que les nostres. A més en el reportatge també apareixen representants de diferents àmbits de la comunitat educativa catalana, que després de veure tots dos models, analitzen quina és la situació actual catalana i la possibilitat que hi hauria d'aplicar, assimilar o copiar trets o característiques d'algun d'ells.
dilluns, 14 de febrer del 2011
1x06: L'Escola Nova (v2.0) vol.1
El científic nord-americà Benjamin Franklin va dir "Diga-m'ho i ho oblido, ensenya-m'ho i ho recordo, involucra'm i ho aprenc". Si aquesta màxima s'apliqués a la majoria de centres del país, molts problemes d'avui en dia amb els nostres alumnes s'esvairien.
Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.
Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.
I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:
"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“
Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.
Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.
Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.
En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.
Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).
Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.
Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.
I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:
"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“
Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.
Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.
Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.
En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.
Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)