1x16 Sèries actuals que estic seguint

Quines són? De què van? Recomanacions? A continuació en 30-35!

- The Walking Dead: Estic molt enganxat a aquesta sèrie. La setmana passada va començar la segona temporada a USA i també aquí a la FOX. Mai hagués dit que una sèrie de zombies m'agradés tant, ja que aquest gènere fins ara mai m'havia interessat. Però haig de reconèixer que la primera temporada va ser molt bona i la tensió i la intriga es va mantenir fins al darrer capítol. També va ajudar el fet de tractar-se d'una temporada de només sis capítols. Espero que la segona sigui com a mínim igual de bona, interessant i suggerent que l'anterior en els vuit capitols programats.

- Terra Nova: Els dinosaures tornen a la petita pantalla de la mà d'Spielberg. La trama ens presenta un futur on el canvi climàtic ha fet de la Terra un lloc gairebé inhabitable. En aquesta Terra apocalíptica hi ha l'opció de fer un viatge en el temps al passat fins a Tera Nova, una colònia ubicada en plena selva a l'era dels dinosaures. La família protagonista aconseguirà arribar a aquest "presumpte" paradís i allà es trobaran amb relatives sorpreses. De moment porten cinc capítols i no m'acaba de fer el pes perquè es perden amb històries irrelevants i absurdes que frenen el ritme de la sèrie. Li donaré de marge aquesta temporada, tot i que si segueix amb les audències tant baixes, difícilment tindrà una segona temporada.

- Fringe: Té l'aval de ser del ceador de Lost, J.J.Abrams. Es tracta d'una sèrie de ciència ficció que ja va per la seva quarta temporada. Les dues primeres van ser glorioses, la tercera va estar força bé i aquesta quarta  comença a grinyolar. Ideal per aquells que els hi agrada el tema dels universos paral·lels, la nano tecnologia, la neuro ciència, la telequinesis o els fets paranormals. Una sèrie on res és el que sembla i tot es fa difícil d'explicar.

- Criminal Minds: Una de les sèries que més temps porta en emissió. Ni més ni menys ja van per la setena temporada i és d'aquelles sèries que no em canso de veure, tot i que el pas del temps l'ha fet més previsible i menys original que al principi. La trama ja ha fet massa girs narratius i poques sorpreses podrà deparar. Es tracta de resoldre crims duts a terme per assassins en sèrie, els quals són perseguits per un grup especial del FBI, que es dedica a "caçar-los" a través de confeccionar perfils basats en l'anàlisi psicològic de la seva conducta. Hotchner, Rossi, Spencer, Morgan, Emily, JJ i Penelope són els seus protagonistes i un dels reclams d'aquesta sèrie.

Hi ha dues sèries més, que en aquesta moments estan en fase de producció i les quals espero seguir veient l'any vinent:

- Game of Thrones: Una sèrie fantàstica i alhora històrica que agafa coses dels dos géneres, per mostrar un escenari fantasiós, mig feudalista, que va sorprendre a tothom en la seva primera temporada. Destaca pels seus efectes, pel gran nombre de personatges importants que apareixen i per una enrevessada trama de poders i d'ambicions entre les diferents "cases" que habiten els set regnes. En aquests moments s'està produint la segona temporada i s'espera la seva estrena per la primavera de l'any vinent.

- Spartacus: Després del cop que va suposar la mort de l'actor protagonista, Andy Whitfield, que feia el paper d'Spartacus; la serie ha pogut seguir endavant i ja està en la fase final del rodatge de la seva segona temporada, la qual preveu estrenar-se al gener del 2012. Aquesta sèrie de gladiadors sorprèn pel seu format i pels seus efectes, així com per un llenguatge contundent, i unes escenes on el sexe, la sang i l'acció sempre hi són  presents. Una sèrie que no ha deixat indiferent a qui l'hagi vist. Per cert d'aquesta sèrie hi ha una precuela, que es va fer a l'espera de poder recuperar al protagonista de la  malaltia que no va poder superar. Andy EPD.

Sens dubte un bon nombre de sèries nord-americanes, que recomano veure-les i seguir-les. Si pot ser  en V.O. i amb subtítols, per aquells que com jo no tenen en l'anglès una de les seves virtuts.

1x15 No news ... Good news!

Hola a tothom! Després d'un estiu apassionant, divertit i intens on a títol personal la millor notícia ha estat que no hi ha hagut notícia, torno a reactivar el bloc, ara que, interessant o no, tinc alguna cosa a dir:

a) A partir d'aquest any les baixades en moto a la feina les faig acompanyat d'una bona amiga i millor mestra de l'escola. Per tant el trajecte Begues - Barcelona, té parada a Gavà. Això potser a la llarga significarà canviar el nom del Blog, o no, ja veurem. De momet les primeres setmanes han anat prou bé, la circulació una mica intensa, però no fem tard... que ja és molt. Com de moment segueix pujant, voldrà dir que tan malament no dec conduir. Ja arribaran els freds matins de l'hivern; allò si que serà figues d'un altre paner.

b) Definitivament em treuré l'assignatura que em resta de Comunicació Audiovisual a la UOC. Vaig a per l'Anglès. Necessito tancar aquesta etapa i d'aquest trimestre no passa. El meu nivell continua sent baix, tot i que reconec que veure tantes sèries en anglès m'ha dotat una millor comprensió oral i lectora en aquesta llengua, però la gramàtica i els escrits reconec que em costen molt més. Serà difícil però no impossible.

c) A Begues, s'està genial i estem genial. Segueixo sortint en bici i cada cop volto més lluny de Begues. Ja he fet els cims colindants i fins i tot he arribat al terme municipal de Vallirana. Les sensacions són immillorables i es que com diu Sopa de Cabra: "l'aire fresc, clarifica les idees" . El mes vinent, que és el meu aniversari, em regalaré una bici nova. Ara que veig que això de sortir en bici no és flor d'un dia.

d) I a la feina... tot genial. Noves idees, retrobament amb antics companys i descobertes agradables de nous arribats, noves propostes, projectes interessants i un grup de nens i de famílies maquíssim. La veritat és que el curs pinta molt, però que molt bé. Molts canvis per una escola canviant i canviable. Relacionat amb això us deixo un fragment del programa Redes on Eduard Punset entrevista a Roger Schank, una persona que m'apassiona i que defensa l'aprenentatge a través del fet i no de la paraula. Mireu-lo i empapeu-vos d'ell, perquè val molt la pena.

1x14 "Go bike go" per 6

Si fa un parell de mesos m'haguessin dit que preferiria sortir en bici, a veure un partit de semifinals del Barça de basquet per la TV o a seguir per TV3 el GP de Mónaco de F1, no m'ho hauria cregut. Doncs tant divendres com diumenge passat va passar. GO BIKE GO!

Canviar Castelldefels per Begues, m'ha permés retrobar-me amb l'esport. M'he iniciat a fer sortides en bici per la muntanya, una activitat que mai m'havia cridat l'atenció, ni tampoc havia practicat. Per cert, la meva bicicleta no és res de l'altre món ja que es tracta d'una de les tantes que oferta Decathlon. Així amb una cadena mig rovellada, uns frens que no frenaven, unes rodes desimflades i un quadre poc estable vaig començar les primeres sortides, on el patiment va ser més present que el fet de gaudir a sobre de la bici. Així, els primers dies em van servir per saber si estava amb ganes de fer esport d'una manera habitual o es tractava d'una cosa puntual. Dues setmanes amb la bici en aquestes tristes condicions van servir per demostrar-me que estava sent constant; aixi la vaig portar a un taller per posar-la a punt. Per cert, només em vaig gastar 25€, ja que tinc molt clar que per fer esport no m'haig de deixar gaires diners ni en la bici, ni en la roba, ni en els accesoris. GO BIKE GO!

Així des de l'1 de maig he fet amb aquest "trasto" uns 100 Km i he estat unes 9 hores i mitja pedalant. Hauré pujat unes tretze vegades al Puig de la Desfeta i una al Cim de les Antenes. Cada dia realitzo poc més de deu quilometres, cinc i mig d'ascensió i cinc i mig de descens. D'aquesta manera cada cop que surto rebaixo el temps en fer la mateixa distància i el més important em recupero amb més facilitat. I això que al principi tot era desolació, ja que em costava molt de pujar i molts cops m'aturava o girava cua al no poder seguir endavant. Ara, en canvi, cada cop em sento més àgil i més fort al damunt de la bici i en els moments més complicats no renuncio i segueixo pedalant. GO BIKE GO!

Els beneficis de la bici ja els començo a notar: una major capacitat pulmonar, una superació en l'esforç, un augment relatiu de la força i de la musculatura, una millor posició corporal i una pèrdua progressiva del pes. Ara al juliol em faré una analítica i veuré com tinc el colesterol i altres cosetes que m'havia de controlar. Per cert l'esport m'està ajudant a regular l'alimentació, sense fer cap tipus de dieta (adéu productes industrials, adéu begudes refrescants gasificades, adéu picar entre hores i molta més fruita i aigua) GO BIKE GO

Però va ser la recerca de tot això el que em va portar a fer esport de manera regular? La resposta és no. El principal motiu va ser el fet de pensar que si no feia res d'aquí uns anys no podria córrer, saltar, jugar o fer esport amb els meus fills. La iedea de no participar en activitats esportives amb ells, perquè m'he descuidat els ultims anys em feia mal. GO BIKE GO!

Ja he fet un canvi important: l'esport no només es per veure'l, sinó també per viure'l. GO BIKE GO!

1x13 Moltes gràcies Pep!

En Jordi Costa, periodista de Rac1, escrivia avui al seu Twitter. "Alguns podran explicar als seus nets que van ser-hi al festival Woodstock, jo els hi podré explicar que vaig ser al Bernabeu a la roda de premsa de Pep Guardiola".

Amics, es poden dir les coses més altes, però no tan clares i contundents com les que avui ha dit  l'entrenador del Barça a la roda de premsa prèvia al partit d'anada de la semifinals de Champions. M'ha semblat una roda de premsa magistral; "un recital", en paraules del periodista Joan Maria Pou. El seny català, ha demostrat que pot anar acompanyat de fermesa i contundència, quan la situació ho demana. Previament, Mourinho, l'havia acusat en la seva roda de premsa de no saber guanyar si no era amb ajudes arbitrals i de criticar decissions correctes. La resposta del Sr. Pep Guardiola dient prou, m'ha emocionat i m'ha fet vibrar de valent. Tant m'és el que ara pugui bramar la caverna mediàtica madrilenya, o en José Mourinho, o els jugadors del Madrid; per mi el partit i la semifinal ja l'hem guanyada perquè torna a situar al Barça per sobre del Madrid, tant en les formes, com en l'aposta pel bon futbol. Per això em sento tan orgullós d'aquest equip, d'aquest club, d'aquest entrenador. Aquesta sensació  que tinc val més que molts títols que guanyem o molts registres que superem. Ser del Barça, avui més que mai, em fa sentir orgullós, realitzati satisfet. I l'objectiu final, senyor Marcelo, no és guanyar és saber competir... i pensa que el Barça això ho ha fet, ho fa i ho farà sempre al màxim nivell.

Serà millor que seieu, que mireu i que gaudiu tantes vegades com vulgueu les paraules d'aquest home que representa al club més gran, d'un país tan petit. Per cert, en Sandro Rosell algú sap on és? Si algú el veu que li digui que ja no cal que parli, que ja no és necessari que ens representi, ni que ens defensi davant dels atacs de Madrid. Que enlloc d'ell ja ho ha fet i al Bernabeu el Sr. Pep Guardiola i Sala. Moltes gràcies Pep!

1x12 - Escola Nova v2.0 (vol.2)

Fa uns mesos que vaig publicar una entrada avalant les virtuts de l'Escola Nova i el fet que moltes de les seves propostes, avuí en dia, encara siguin aplicables. En aquesta entrada vull analitzar part de la pedagogia de l'Escola Nova i presentar a un dels seus inspiradors; el mestre francès Celestine Freinet, qui va introduir el mètode natural com a sistema d'aprenentatge i que va situar al nen en el centre de tot procés educatiu. No faré referència de manera explícita, però si que us recomanaré llegir les trenta invariants pedagògiques que va publicara través del llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia de Freinet cinquanta anys després". Una guia pel mestre d'abans i  d'ara, que l'ajudarà a saber el tipus de pràctica docent que realitza dins l'aula.

En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.

Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar  les seves aportacions  processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i  entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta  d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i  responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar  tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"

Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.

En uns temps on sembla que es volen  recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.

Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo   i un cop allà podreu trobar les parts restants.

1x11 Notes d'educació (30 minuts)

Molt bon reportatge realitzat pel programa de "30 minuts", de TV3. Tracta el tema de l'educació, a partir de dos sistemes educatius representatius i exitosos. Es tracta d'un model aplicat a escoles públiques de Nova York i del sistema educatiu estatal finlandés. Tots dos han assolit grans resultats en les proves PISA i les xifres d'alumnes amb fracàs escolar, estan molt per sota que les nostres. A més en el reportatge també apareixen representants de diferents àmbits de la comunitat educativa catalana, que després de veure tots dos models, analitzen quina és la situació actual catalana i la possibilitat que hi hauria d'aplicar, assimilar o copiar trets o característiques d'algun d'ells.

1x10 Tres setmanes en clau blancgrana

Ja fa dies que durant els viatges en moto només penso en els quatre clàssics que tenim per davant. Noto que l'anaconda cada minut que passa es fa més gran i això que encara resten dos dies per jugar-se el primer. La meva aposta pels quatre duels ve a ser aquesta:

• R.Madrid - Barça (Lliga): 1-1 (Ronaldo - Messi)
• Barça - R. Madrid (Copa): 2-2 (Messi/Keita - Di Maria/ Benzema) (4-2 guanya el Barça als penals)
• R.Madrid - Barça (Anada Champions): 2-2 (Ozil, Adebayor - Villa, Pedro)
• Barça - R. Madrid (Tornada Champions): 1-1 (Iniesta - Ramos)

Per tant el Barça manté els vuit punts de diferència a la Lliga, guanya la Copa del Rei i passa a la Final de Wembley pel valor doble dels gols. Tot això sense necessitat de guanyar-li cap partit als blancs. Per si de cas, demà  compraré un desfibrilador, perquè tantes emocions no crec que les aguanti. I vosaltres que en dieu, s'admeten apostes. I mentrestant per amenir aquests quatre àpats una cançó en to Messi pels Amics de les Arts!

1X09 Dues "apps" genials: Burstn i Splice

Ja fa un parell de mesos que tinc a l'Iphone un parell d'aplicacions gratuïtes i sensacionals que m'encanten: Burstn i Splice. La primera és una xarxa social de fotos i la segona un editor de vídeo, gratuït, per a Iphone. Tant una com l'altra compleixen a les mil meravelles la seva funció i els resultats, a més d'espectaculars, els pots compartir a través de canals de comunicació tan populars i coneguts com Youtube, Facebook o Twitter .

Burstn: És tracta d'una aplicació de fotografia que et permet capturar, editar i compartir fotos d'una manera ràpida i funcional. Igual que en altres xarxes socials a Burstn pots visualitzar les fotos d'altres usuaris, comentar-les, valorar-les i fer-te seguidor d'aquells que més t'agradin. També pots etiquetar-les, descriure-les i geolocalitzar-les. El pack d'efectes de l'aplicació et deixa donar-li a cada foto un estil diferent. L'aplicació també et permet accedir a la llibreria d'imatges del mòbil, per  si vols retocar o publicar alguna. Burstn també disposa d'una pàgina web on visualitzar les fotos ampliades  i, a l'igual que en el mòbil, exportar-les a d'altres xarxes socials com Twitter, Facebook o Tuenti. En definitiva si ets un amant amateur de la fotografia, tens un Iphone i alhora ets un habitual usuari de les xarxes socials no et pots permetre el luxe de no tenir una aplicació com aquesta instal·lada al teu smartphone. Clica l'enllaç si vols veure la meva galeria de fotos a Burstn.

Splice: Es tracta d'un editor de video que té la versió gratuïta i de pagament i que te'l pots descarregar des de l'Apple Store. Entre les dues no hi ha cap diferència aparent, per tant està clar que amb la gratuïta ja n'hi ha més que suficient. El seu funcionament és molt intuitiu i no cal ser un entés en la matèria per ensortir-te. Va genial, encara que només sigui per donar-li un aire més professional als vídeos que grabes des del mòbil.

Així, quan entres, el primer que has de fer es crear un nou projecte. Tot seguit cal posar-li el nom per després triar les característiques principals d'aquest. Per si el vols en HD (hight definition) o SD (simple definition), per si vols o no vols  algun dels quatre marges que ofereix, per si vols una presentació de la imatge apaisada o bé vertical i finalment per si vols alguna transició per defecte, tot i que després la puguis canviar.

Un cop fet això, arribes a l'àrea de treball de l'aplicació.  Per començar cal seleccionar entre posar un títol, una transició o un clip de vídeo o de fotos.

• Títol: Un cop triat te'l deixarà moure i col·locar-lo on vulguis de la pantalla i també fer-lo més gran o més petit; de la mateixa manera que amplies o que redueixes una foto a l'Iphone. Caldrà que també triïs el temps que vols que es vegi el títol. Un punt negatiu d'aquest apartat és que no et deixa canviar ni el color, ni tampoc el tipus de font del text.
  
  
• Transició: Pots triar entre sis transicions: dos fossos i quatre moviments: dreta-esquerra, dalt-baix, dins-fora i fora-dins.
  
  
• Clip de vídeo o de foto: De forma automàtica, quan ho tries, accedeixes a la teva biblioteca d'imatges del mòbil i selecciones les fotos o els vídeos amb els que editaràs la teva peli. 

1. A les fotos pots aplicar l'efecte Ken Burns o l'efecte Crop. El K.B. fa un recorregut dins de la foto i el Crop fa un zoom d'una àrea o d'una part de la foto que vulguis destacar. Caldrà també que seleccionis el temps de durada de cada efecte  Igualment pots incorporar quatre filtres de colors: el blanc i negre, el sèpia, el negatiu i l'sketch, per així donar-li a l'escena un toc diferent.
   
2. Als vídeos, a més d'afegir els efectes Ken Burns i el Crop, també pots retallar (trimejar) les parts que no t'interessin. Una darrera cosa que podries fer és accelerar o alentir l'escena; o el que és el mateix anar la imatge en càmera lenta o en càmera ràpida.

A partir d'aquí faràs i desfaràs el muntatge del teu vídeo, del teu curt o de la teva peli. Un cop acabada  la imatge serà el moment de l'aúdio. Aquesta part m'ha impressionat ja que t'ofereix, ni més ni menys,   quatre pistes d'aúdio independents per sonoritzar el teu treball.

• La primera pista correspon a l'aúdio  dels clips importats. Resulta interessant treballar, en una finestra emergent, l'aúdio de cada clip d'una forma separada; ja sigui regulant el volum o afegint un fade in o un fade out; o el que és el mateix baixar o pujar el so a l'inici o al final del clip. Cal saber que en tot moment es pot fer un "preview" per escoltar com se sent allò que retoques.
  
• La segona i tercera pista corresponen a dues pistes per musicalitzar. Ho importes des de la llibreria de l'Ipod o des de la llibreria de l'Splice. En la primera llibreria trobaràs tota la biblioteca musical del teu mòbil. Cal saber que cada cançó que triis pots retallar-la iaixí començar o acabar la cançó en el punt que vulguis (trimejar). En la segona llibreria trobaràs  dues pistes musicals i divuit efectes sonors.
  
• La quarta pista sonora està pensada per enregistrar sons amb l'Iphone. Per tant posar veus en off o grabar sons ambientals també són posibles amb aquesta fantàstica aplicació.

Has de saber que mentre edites pots visualitzar un previ del teu muntatge. Pensa, però, que depenent de la duradai del pes del teu projecte, hauràs de tenir  més o menys paciència per veure'l; perquè el que fa l'aplicació es renderitzar (simular en temps real) tot allò que has anat afegint al projecte (títols, transicions, cançons, efectes d'imatge, efectes d'aúdio, etc) fins a poder generar el vídeo final. Si t'agrada és moment d'exportar-lo i guardar-lo a la llibreria del mòbil o publicar-lo a llocs d'Internet com el Youtube.

Ja veieu que m'encanta! Si cliqueu l'enllaç veureu publicat, en el meu canal de Youtube, un clip on veureu les vistes que hi ha des de Begues. Més que la qualitat del contingut en sí, a mi el que més em fascina és que després d'haver-lo grabat, amb l'aplicació Splice ho vaig editar, publicar i compartir en un tres i no res. I és que com deien els de RAC1 Compartir és estimar.

1x08 La merda se'ns menja!

Ahir divendres va acabar, informativament parlant, una de les setmanes més negatives que recordo.

a) La tragèdia al Japó amb un terratrèmol, un tsunami, unes rèpliques i un estat d'alerta nuclear que ens fa pensar que el pitjor encara està per arribar. Tota una sèrie de desgràcies que ens fan veure i comprovar la fragilitat de les nostres vides. Si edificis i reactors preparats per aquestes situacions cedeixen, que passaria amb el nostre pal de paller? Ja no parlo de si passés a Catalunya on segur que les conseqüències serien més devastadores que al Japó. Em refereixo a la nostra vida, al nostre dia a dia, a la nostra realitat, qualsevol canvi o accident no previst pot acabar amb grans plans de futur. Les circumstàncies que un no controla et poden tumbar en un tres i no res. És trist que hagi de passar una cosa així per veure que no som immunes al mal i que cal viure cada dia com si de l'últim es tractés. Un carpe diem sense mals rotllos, sense mals pensaments, sense enveges, sense rancúnies, sense odis, sense baralles o sense discussions. Ho canviaria per rius d'alegria, de somriures, de diversió,  de bona música, de llargues conversacions,  de reflexions profundes, de menjar bo i bé,  de riure pels descosits, de treballar i si es treballa de fer-ho a gust i sobretot de fer demostracions diàries de respecte, d'afecte i d'estimació a tot allò que t'importa. Només això ens portarà a gaudir de la vida i a dotar-la d'un sentit abans que un dia cedeixi el nostre pal de paller.

b) A més, aquesta preocupació reflexiva, s'ha accentuat després d'enterar-me de la segona terrible notícia de la setmana: la del tumor del jugador del Barça, Eric Abidal. Després de superar la fase de gelor que deixen aquest tipus de notícies, un es planteja com pot ser que un tio tan sa, esportista i en el millor moment de la seva carrera esportiva li passi una cosa com aquesta. Una demostració més d'allò que la salut és el més important i que la fama, els diners, l'estatus o el reconeixement mediàtic està sempre per sota. Des del meu modest blog tot el meu suport a l'Abi i també a totes les persones anònimes que lluiten cada dia contra aquesta terrible malaltia i contra d'altres igual de devastadores. No ho sé perquè, però cada cop hi ha més cassos de càncer en esportitstes d'elit. Alguns parlem que això es una  loteria, altres de les circunstàncies en que ens movem: el ritme frenètic, l'estress, el canvi climàtic, o l'entorn. Cadascú que pensi el que cregui, el que vulgui, el que pugui o el que sàpiga. Però el que està clar és que com diu el gran Bruce Springsteen, en aquest món sembla que hem nascut per córrer (Born to run)

També podríem parlar d'altres situacions que ens preocupen com la crisi econòmica, les revoltes als països àrabs o l'inici d'una nova guerra, financiada i aprovada per l'ONU a Líbia. Quanta raó tenen Els amics de les arts al dir que "La merda se'ns menja". Per cert una cançó preciosa i un videoclip que ens mostra una segona utilitat de la roomba, el caprici o la joguina estrella d'aquests Nadals.

1x07 Bocins de Begues

Rectoria de Begues. Iphone 4

Darrera del Camp de futbol de Begues. Iphone 4

1x06: L'Escola Nova (v2.0) vol.1

El científic nord-americà Benjamin Franklin va dir "Diga-m'ho i ho oblido, ensenya-m'ho i ho recordo, involucra'm i ho aprenc". Si aquesta màxima s'apliqués a la majoria de centres del país, molts problemes d'avui en dia amb els nostres alumnes s'esvairien.

Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.

Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.

I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:

"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“

Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.

Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.

Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.

En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.



Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).

1x05: La meva Ítaca

Des del dimarts passat el sol s'ha instal·lat i m'ha permès contemplar les meravelloses vistes que hi ha des del Garraf. Al fons es divisen nevats els Pirineus. També es veuen Les Agudes i el Matagalls d'un Montseny enblanquinat. Les boires als dos Vallès, el delta del LLobregat i al fons la majestuosa Barcelona.

Tot plegat em fa pensar de com tendeixo a distanciar-me de les aglomeracions, de la sobrepoblació, dels grans nuclis urbans. Fugir del molt, del massa, de l'excés, del bullici, de les presses i de l'estrés. Busco els espais amples, la natura, el silenci, la distància. Això va motivar el canvi de Castelldefels per Begues. Abans ja havia canviat Barcelona per Castelldefels; les raons van ser altres, però em va servir per iniciar el meu viatge cap a Ítaca.

Un viatge que va de dins a fora, que porta del ciment a lo verd, de les grans ciutats als pobles i viles, de l'estretor a l'amplada. La meva vida durant els caps de setmana ja ha trobat tot això, però entre setmana els tentacles de la gran Barcelona encara no em deixen marxar del tot. De moment no he pogut, no he sabut o no m'he atrevit. La feina és la raó o l'excusa, anomeneu-la com vulgueu, de seguir lligat a Barcelona. L'adeu definitiu encara es farà esperar.

A més si això ara passés, el 30-35 tancaria a la setmana d'obrir i ja no tindria raó de ser. Una vida massa efímera, massa ràpida, massa fugaç, massa superficial, la flor d'un dia. Justament el contrari del que busco per mi i pels meus. Així que seguiré baixant cada matí i em contentaré amb les coses bones, coses nostres que veig i tenim.

1x04: Plou sobre mullat!

Avui no m'extendré gaire. Tan sols comentaré que la tornada a casa ha estat la més perillosa de totes les que he fet fins ara. Molta pluja i molta aigua a la carretera durant tot el trajecte. Ha estat la segona part del divendres passat. No obstant podria haver estat pitjor. Imagineu-vos si hagués caigut la pedra que va caure a Begues dissabte passat al migdia. Les imatges parlen per sí soles.

1x03: Plou i ...no em mullo

Doncs això, avui he tornat de la feina amb pluja i no m'he mullat! M'explico.

He sortit més tard de lo normal de la feina perquè m'he quedat xerrant una estoneta a la porta de l'escola amb tres companys més i sort de la Yolanda que ens ha fet marxar, quan queien quatre gotes, perquè sinò hagues pillat de camí molta més pluja.

Ha plovisquejat durant tot el trajecte, però quan realment ha apretat ha estat pujant les corbes de Begues. Han estat poc més de deu minuts circulant sota una forta pluja.

M'ha servit per comprovar que tant la jaqueta Dainese, model Barcellona, que vaig comprar-me al Motocard del carrer València, com el Takeaway de la casa Tucano Urbano i el casc integral Shoei XR1100, comprats a Mundial Motos, han estat unes compres cares però excel·lents, ja que no han deixat que l'aigua trapassés i em mullés per dins la roba.

Tant content he arribat a dalt a Begues, que els darrers metres els he fet tatarejant la mítica cançó "I'm singing in the rain".

Demà dissabte i passat diumenge, 48 hores de descans: jo a casa amb els meus i ella, la SDink, al parquing envoltada de cotxes. Dilluns més ruta i amb això arribaran nous temes, millors reflexions i alguna que altra història per a no dormir a 30-35.

1x02: Grisor

Avui el dia s'ha aixecat gris, amenaçador de pluja, menys fred que en dies anteriors. Tot i així m'he trobat amb sal a la carretera. Suposo que els plugims de la nit han format alguna que altra capa de gel i per això els camions amb sal han sortit a primera hora a fer la seva feina.

No obstant avui la grisor no era només en l'entorn, en el cel, en l'asfalt. La grisor avui també estava dins meu. El meu cor avui s'ha aixecat més gris que mai. Una grisor instal·lada des que vaig saber que el meu cunyat, haurà de fer front la setmana que ve a una intervenció. Aquest cop, com gairebé sempre, la grisor ha arribat sense trucar, sense avisar, sense demanar permís. S'ha presentat i m'ha deixat més glaçat que mai.

El viatge en moto de baixada m'ha servit per enfortir la ment, m'ha servit per superar les pors i per fer fora els mals pensaments. Per positivitzar-me i  estar preparat ja que els meus colors ajudaran a diluir la grisor dels altres. I els colors dels altres la grisor restant. D'això es tracta d'evitar que el gris ens taqui massa.

En Lluís Llach a "Que tinguem sort"  diu "per això malgrat la boira cal caminar". Doncs caminarem fins on sigui.

1x01: Menys cinc graus a la baixada.

La meva primera entrada al Blog, coincideix amb un dels dies més freds de l'hivern. Aquest matí he dubtat de si baixar en cotxe o en moto a la feina, pel fred i el perill de gebrada que hi havia. Quan he sortit el termometre de davant de casa marcava -5ºC. L'opció més segura hagués estat passar de la moto i  baixar en cotxe, però dos motius m'han portat a fer el contrari:

1. No hi havia boira, ni humitat, per tant la carretera no hauria d'estar del tot malament. Hauria de vigilar en no passar per sobre de línies blanques ni per les zones més humides de la carretera.

2. Per la ràdio he escoltat que el servei de rodalies anava amb retards i que hi havia perill de vaga encoberta. Això afectaria de manera directa la mobilitat a les carreteres. Baixar en cotxe suposaria trigar més de 45 minuts i possibilitat d'arribar tard.

Per tant m'he fet el valent i he agafat la moto. Sortia del parquing a les 7:45. El viatge ha estat perquè enganyar--nos molt fred, això sí  menys que el del dilluns, ja que a més de la roba que sempre porto i que un dia ja explicaré quina és, caldria sumar uns guants més de llana a sota dels de moto i un parell de mitjons més d'esquí a sobre dels normals.

La carretera estava bé i no m'he endut cap ensurt. Fins a la primera rotonda el blanc era el color que predominava en l'entorn. A partir de la benzinera ni rastre del gel. He pogut baixar tranquil darrera del mateix cotxe tota l'estona, que em traçava força bé les corbes. A la rotonda de Gavà he fet drecera per no passar per les obres. A la C-32 he anat prou bé, tot i les ratxes de vent que m'he trobat al nus del Llobregat i les retencions típiques per la velocitat variable. La Ronda de Dalt i la Diagonal anaven carregades al principi d'agafar-les però després es circulava amb bon ritme. He aparcat a les 8:29. He trigat uns cinc minuts per canviar-me i assegurar la moto i he tirat cap al Tiffin's a esmorzar.

Un detall, abans de treure les claus del contacte m'he fixat que la temperatura del motor encara marcava la mateixa ratlleta de quan he sortit de casa, sinónim  que  la moto a l'igual que jo no ha entrat en cap moment en calor, però ha respós la mar de bé.