dilluns, 14 de febrer del 2011

1x06: L'Escola Nova (v2.0) vol.1

El científic nord-americà Benjamin Franklin va dir "Diga-m'ho i ho oblido, ensenya-m'ho i ho recordo, involucra'm i ho aprenc". Si aquesta màxima s'apliqués a la majoria de centres del país, molts problemes d'avui en dia amb els nostres alumnes s'esvairien.

Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.

Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.

I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:

"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“

Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.

Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.

Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.

En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.



Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).

divendres, 4 de febrer del 2011

1x05: La meva Ítaca

Des del dimarts passat el sol s'ha instal·lat i m'ha permès contemplar les meravelloses vistes que hi ha des del Garraf. Al fons es divisen nevats els Pirineus. També es veuen Les Agudes i el Matagalls d'un Montseny enblanquinat. Les boires als dos Vallès, el delta del LLobregat i al fons la majestuosa Barcelona.

Tot plegat em fa pensar de com tendeixo a distanciar-me de les aglomeracions, de la sobrepoblació, dels grans nuclis urbans. Fugir del molt, del massa, de l'excés, del bullici, de les presses i de l'estrés. Busco els espais amples, la natura, el silenci, la distància. Això va motivar el canvi de Castelldefels per Begues. Abans ja havia canviat Barcelona per Castelldefels; les raons van ser altres, però em va servir per iniciar el meu viatge cap a Ítaca.

Un viatge que va de dins a fora, que porta del ciment a lo verd, de les grans ciutats als pobles i viles, de l'estretor a l'amplada. La meva vida durant els caps de setmana ja ha trobat tot això, però entre setmana els tentacles de la gran Barcelona encara no em deixen marxar del tot. De moment no he pogut, no he sabut o no m'he atrevit. La feina és la raó o l'excusa, anomeneu-la com vulgueu, de seguir lligat a Barcelona. L'adeu definitiu encara es farà esperar.

A més si això ara passés, el 30-35 tancaria a la setmana d'obrir i ja no tindria raó de ser. Una vida massa efímera, massa ràpida, massa fugaç, massa superficial, la flor d'un dia. Justament el contrari del que busco per mi i pels meus. Així que seguiré baixant cada matí i em contentaré amb les coses bones, coses nostres que veig i tenim.

dimarts, 1 de febrer del 2011

1x04: Plou sobre mullat!

Avui no m'extendré gaire. Tan sols comentaré que la tornada a casa ha estat la més perillosa de totes les que he fet fins ara. Molta pluja i molta aigua a la carretera durant tot el trajecte. Ha estat la segona part del divendres passat. No obstant podria haver estat pitjor. Imagineu-vos si hagués caigut la pedra que va caure a Begues dissabte passat al migdia. Les imatges parlen per sí soles.