1x05: La meva Ítaca

Des del dimarts passat el sol s'ha instal·lat i m'ha permès contemplar les meravelloses vistes que hi ha des del Garraf. Al fons es divisen nevats els Pirineus. També es veuen Les Agudes i el Matagalls d'un Montseny enblanquinat. Les boires als dos Vallès, el delta del LLobregat i al fons la majestuosa Barcelona.

Tot plegat em fa pensar de com tendeixo a distanciar-me de les aglomeracions, de la sobrepoblació, dels grans nuclis urbans. Fugir del molt, del massa, de l'excés, del bullici, de les presses i de l'estrés. Busco els espais amples, la natura, el silenci, la distància. Això va motivar el canvi de Castelldefels per Begues. Abans ja havia canviat Barcelona per Castelldefels; les raons van ser altres, però em va servir per iniciar el meu viatge cap a Ítaca.

Un viatge que va de dins a fora, que porta del ciment a lo verd, de les grans ciutats als pobles i viles, de l'estretor a l'amplada. La meva vida durant els caps de setmana ja ha trobat tot això, però entre setmana els tentacles de la gran Barcelona encara no em deixen marxar del tot. De moment no he pogut, no he sabut o no m'he atrevit. La feina és la raó o l'excusa, anomeneu-la com vulgueu, de seguir lligat a Barcelona. L'adeu definitiu encara es farà esperar.

A més si això ara passés, el 30-35 tancaria a la setmana d'obrir i ja no tindria raó de ser. Una vida massa efímera, massa ràpida, massa fugaç, massa superficial, la flor d'un dia. Justament el contrari del que busco per mi i pels meus. Així que seguiré baixant cada matí i em contentaré amb les coses bones, coses nostres que veig i tenim.