1x08 La merda se'ns menja!

Ahir divendres va acabar, informativament parlant, una de les setmanes més negatives que recordo.

a) La tragèdia al Japó amb un terratrèmol, un tsunami, unes rèpliques i un estat d'alerta nuclear que ens fa pensar que el pitjor encara està per arribar. Tota una sèrie de desgràcies que ens fan veure i comprovar la fragilitat de les nostres vides. Si edificis i reactors preparats per aquestes situacions cedeixen, que passaria amb el nostre pal de paller? Ja no parlo de si passés a Catalunya on segur que les conseqüències serien més devastadores que al Japó. Em refereixo a la nostra vida, al nostre dia a dia, a la nostra realitat, qualsevol canvi o accident no previst pot acabar amb grans plans de futur. Les circumstàncies que un no controla et poden tumbar en un tres i no res. És trist que hagi de passar una cosa així per veure que no som immunes al mal i que cal viure cada dia com si de l'últim es tractés. Un carpe diem sense mals rotllos, sense mals pensaments, sense enveges, sense rancúnies, sense odis, sense baralles o sense discussions. Ho canviaria per rius d'alegria, de somriures, de diversió,  de bona música, de llargues conversacions,  de reflexions profundes, de menjar bo i bé,  de riure pels descosits, de treballar i si es treballa de fer-ho a gust i sobretot de fer demostracions diàries de respecte, d'afecte i d'estimació a tot allò que t'importa. Només això ens portarà a gaudir de la vida i a dotar-la d'un sentit abans que un dia cedeixi el nostre pal de paller.

b) A més, aquesta preocupació reflexiva, s'ha accentuat després d'enterar-me de la segona terrible notícia de la setmana: la del tumor del jugador del Barça, Eric Abidal. Després de superar la fase de gelor que deixen aquest tipus de notícies, un es planteja com pot ser que un tio tan sa, esportista i en el millor moment de la seva carrera esportiva li passi una cosa com aquesta. Una demostració més d'allò que la salut és el més important i que la fama, els diners, l'estatus o el reconeixement mediàtic està sempre per sota. Des del meu modest blog tot el meu suport a l'Abi i també a totes les persones anònimes que lluiten cada dia contra aquesta terrible malaltia i contra d'altres igual de devastadores. No ho sé perquè, però cada cop hi ha més cassos de càncer en esportitstes d'elit. Alguns parlem que això es una  loteria, altres de les circunstàncies en que ens movem: el ritme frenètic, l'estress, el canvi climàtic, o l'entorn. Cadascú que pensi el que cregui, el que vulgui, el que pugui o el que sàpiga. Però el que està clar és que com diu el gran Bruce Springsteen, en aquest món sembla que hem nascut per córrer (Born to run)

També podríem parlar d'altres situacions que ens preocupen com la crisi econòmica, les revoltes als països àrabs o l'inici d'una nova guerra, financiada i aprovada per l'ONU a Líbia. Quanta raó tenen Els amics de les arts al dir que "La merda se'ns menja". Per cert una cançó preciosa i un videoclip que ens mostra una segona utilitat de la roomba, el caprici o la joguina estrella d'aquests Nadals.