Quines són? De què van? Recomanacions? A continuació en 30-35!
- The Walking Dead: Estic molt enganxat a aquesta sèrie. La setmana passada va començar la segona temporada a USA i també aquí a la FOX. Mai hagués dit que una sèrie de zombies m'agradés tant, ja que aquest gènere fins ara mai m'havia interessat. Però haig de reconèixer que la primera temporada va ser molt bona i la tensió i la intriga es va mantenir fins al darrer capítol. També va ajudar el fet de tractar-se d'una temporada de només sis capítols. Espero que la segona sigui com a mínim igual de bona, interessant i suggerent que l'anterior en els vuit capitols programats.
- Terra Nova: Els dinosaures tornen a la petita pantalla de la mà d'Spielberg. La trama ens presenta un futur on el canvi climàtic ha fet de la Terra un lloc gairebé inhabitable. En aquesta Terra apocalíptica hi ha l'opció de fer un viatge en el temps al passat fins a Tera Nova, una colònia ubicada en plena selva a l'era dels dinosaures. La família protagonista aconseguirà arribar a aquest "presumpte" paradís i allà es trobaran amb relatives sorpreses. De moment porten cinc capítols i no m'acaba de fer el pes perquè es perden amb històries irrelevants i absurdes que frenen el ritme de la sèrie. Li donaré de marge aquesta temporada, tot i que si segueix amb les audències tant baixes, difícilment tindrà una segona temporada.
- Fringe: Té l'aval de ser del ceador de Lost, J.J.Abrams. Es tracta d'una sèrie de ciència ficció que ja va per la seva quarta temporada. Les dues primeres van ser glorioses, la tercera va estar força bé i aquesta quarta comença a grinyolar. Ideal per aquells que els hi agrada el tema dels universos paral·lels, la nano tecnologia, la neuro ciència, la telequinesis o els fets paranormals. Una sèrie on res és el que sembla i tot es fa difícil d'explicar.
- Criminal Minds: Una de les sèries que més temps porta en emissió. Ni més ni menys ja van per la setena temporada i és d'aquelles sèries que no em canso de veure, tot i que el pas del temps l'ha fet més previsible i menys original que al principi. La trama ja ha fet massa girs narratius i poques sorpreses podrà deparar. Es tracta de resoldre crims duts a terme per assassins en sèrie, els quals són perseguits per un grup especial del FBI, que es dedica a "caçar-los" a través de confeccionar perfils basats en l'anàlisi psicològic de la seva conducta. Hotchner, Rossi, Spencer, Morgan, Emily, JJ i Penelope són els seus protagonistes i un dels reclams d'aquesta sèrie.
Hi ha dues sèries més, que en aquesta moments estan en fase de producció i les quals espero seguir veient l'any vinent:
- Game of Thrones: Una sèrie fantàstica i alhora històrica que agafa coses dels dos géneres, per mostrar un escenari fantasiós, mig feudalista, que va sorprendre a tothom en la seva primera temporada. Destaca pels seus efectes, pel gran nombre de personatges importants que apareixen i per una enrevessada trama de poders i d'ambicions entre les diferents "cases" que habiten els set regnes. En aquests moments s'està produint la segona temporada i s'espera la seva estrena per la primavera de l'any vinent.
- Spartacus: Després del cop que va suposar la mort de l'actor protagonista, Andy Whitfield, que feia el paper d'Spartacus; la serie ha pogut seguir endavant i ja està en la fase final del rodatge de la seva segona temporada, la qual preveu estrenar-se al gener del 2012. Aquesta sèrie de gladiadors sorprèn pel seu format i pels seus efectes, així com per un llenguatge contundent, i unes escenes on el sexe, la sang i l'acció sempre hi són presents. Una sèrie que no ha deixat indiferent a qui l'hagi vist. Per cert d'aquesta sèrie hi ha una precuela, que es va fer a l'espera de poder recuperar al protagonista de la malaltia que no va poder superar. Andy EPD.
Sens dubte un bon nombre de sèries nord-americanes, que recomano veure-les i seguir-les. Si pot ser en V.O. i amb subtítols, per aquells que com jo no tenen en l'anglès una de les seves virtuts.
30-35
Trenta són els quilómetres que hi ha de Begues a l'escola on treballo a Barcelona. Trenta-cinc són els minuts que habitualment trigo en cobrir aquesta distància, a sobre de la meva moto. És per això que 30-35 vol ser un espai que aculli tot allò que em passa, veig, penso, noto o sento durant els trajectes.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
1x16 Sèries actuals que estic seguint
diumenge, 16 d’octubre del 2011
1x15 No news ... Good news!
Hola a tothom! Després d'un estiu apassionant, divertit i intens on a títol personal la millor notícia ha estat que no hi ha hagut notícia, torno a reactivar el bloc, ara que, interessant o no, tinc alguna cosa a dir:
a) A partir d'aquest any les baixades en moto a la feina les faig acompanyat d'una bona amiga i millor mestra de l'escola. Per tant el trajecte Begues - Barcelona, té parada a Gavà. Això potser a la llarga significarà canviar el nom del Blog, o no, ja veurem. De momet les primeres setmanes han anat prou bé, la circulació una mica intensa, però no fem tard... que ja és molt. Com de moment segueix pujant, voldrà dir que tan malament no dec conduir. Ja arribaran els freds matins de l'hivern; allò si que serà figues d'un altre paner.
b) Definitivament em treuré l'assignatura que em resta de Comunicació Audiovisual a la UOC. Vaig a per l'Anglès. Necessito tancar aquesta etapa i d'aquest trimestre no passa. El meu nivell continua sent baix, tot i que reconec que veure tantes sèries en anglès m'ha dotat una millor comprensió oral i lectora en aquesta llengua, però la gramàtica i els escrits reconec que em costen molt més. Serà difícil però no impossible.
c) A Begues, s'està genial i estem genial. Segueixo sortint en bici i cada cop volto més lluny de Begues. Ja he fet els cims colindants i fins i tot he arribat al terme municipal de Vallirana. Les sensacions són immillorables i es que com diu Sopa de Cabra: "l'aire fresc, clarifica les idees" . El mes vinent, que és el meu aniversari, em regalaré una bici nova. Ara que veig que això de sortir en bici no és flor d'un dia.
d) I a la feina... tot genial. Noves idees, retrobament amb antics companys i descobertes agradables de nous arribats, noves propostes, projectes interessants i un grup de nens i de famílies maquíssim. La veritat és que el curs pinta molt, però que molt bé. Molts canvis per una escola canviant i canviable. Relacionat amb això us deixo un fragment del programa Redes on Eduard Punset entrevista a Roger Schank, una persona que m'apassiona i que defensa l'aprenentatge a través del fet i no de la paraula. Mireu-lo i empapeu-vos d'ell, perquè val molt la pena.
a) A partir d'aquest any les baixades en moto a la feina les faig acompanyat d'una bona amiga i millor mestra de l'escola. Per tant el trajecte Begues - Barcelona, té parada a Gavà. Això potser a la llarga significarà canviar el nom del Blog, o no, ja veurem. De momet les primeres setmanes han anat prou bé, la circulació una mica intensa, però no fem tard... que ja és molt. Com de moment segueix pujant, voldrà dir que tan malament no dec conduir. Ja arribaran els freds matins de l'hivern; allò si que serà figues d'un altre paner.
b) Definitivament em treuré l'assignatura que em resta de Comunicació Audiovisual a la UOC. Vaig a per l'Anglès. Necessito tancar aquesta etapa i d'aquest trimestre no passa. El meu nivell continua sent baix, tot i que reconec que veure tantes sèries en anglès m'ha dotat una millor comprensió oral i lectora en aquesta llengua, però la gramàtica i els escrits reconec que em costen molt més. Serà difícil però no impossible.
c) A Begues, s'està genial i estem genial. Segueixo sortint en bici i cada cop volto més lluny de Begues. Ja he fet els cims colindants i fins i tot he arribat al terme municipal de Vallirana. Les sensacions són immillorables i es que com diu Sopa de Cabra: "l'aire fresc, clarifica les idees" . El mes vinent, que és el meu aniversari, em regalaré una bici nova. Ara que veig que això de sortir en bici no és flor d'un dia.
d) I a la feina... tot genial. Noves idees, retrobament amb antics companys i descobertes agradables de nous arribats, noves propostes, projectes interessants i un grup de nens i de famílies maquíssim. La veritat és que el curs pinta molt, però que molt bé. Molts canvis per una escola canviant i canviable. Relacionat amb això us deixo un fragment del programa Redes on Eduard Punset entrevista a Roger Schank, una persona que m'apassiona i que defensa l'aprenentatge a través del fet i no de la paraula. Mireu-lo i empapeu-vos d'ell, perquè val molt la pena.
dilluns, 30 de maig del 2011
1x14 "Go bike go" per 6
Si fa un parell de mesos m'haguessin dit que preferiria sortir en bici, a veure un partit de semifinals del Barça de basquet per la TV o a seguir per TV3 el GP de Mónaco de F1, no m'ho hauria cregut. Doncs tant divendres com diumenge passat va passar. GO BIKE GO!
Canviar Castelldefels per Begues, m'ha permés retrobar-me amb l'esport. M'he iniciat a fer sortides en bici per la muntanya, una activitat que mai m'havia cridat l'atenció, ni tampoc havia practicat. Per cert, la meva bicicleta no és res de l'altre món ja que es tracta d'una de les tantes que oferta Decathlon. Així amb una cadena mig rovellada, uns frens que no frenaven, unes rodes desimflades i un quadre poc estable vaig començar les primeres sortides, on el patiment va ser més present que el fet de gaudir a sobre de la bici. Així, els primers dies em van servir per saber si estava amb ganes de fer esport d'una manera habitual o es tractava d'una cosa puntual. Dues setmanes amb la bici en aquestes tristes condicions van servir per demostrar-me que estava sent constant; aixi la vaig portar a un taller per posar-la a punt. Per cert, només em vaig gastar 25€, ja que tinc molt clar que per fer esport no m'haig de deixar gaires diners ni en la bici, ni en la roba, ni en els accesoris. GO BIKE GO!
Així des de l'1 de maig he fet amb aquest "trasto" uns 100 Km i he estat unes 9 hores i mitja pedalant. Hauré pujat unes tretze vegades al Puig de la Desfeta i una al Cim de les Antenes. Cada dia realitzo poc més de deu quilometres, cinc i mig d'ascensió i cinc i mig de descens. D'aquesta manera cada cop que surto rebaixo el temps en fer la mateixa distància i el més important em recupero amb més facilitat. I això que al principi tot era desolació, ja que em costava molt de pujar i molts cops m'aturava o girava cua al no poder seguir endavant. Ara, en canvi, cada cop em sento més àgil i més fort al damunt de la bici i en els moments més complicats no renuncio i segueixo pedalant. GO BIKE GO!
Els beneficis de la bici ja els començo a notar: una major capacitat pulmonar, una superació en l'esforç, un augment relatiu de la força i de la musculatura, una millor posició corporal i una pèrdua progressiva del pes. Ara al juliol em faré una analítica i veuré com tinc el colesterol i altres cosetes que m'havia de controlar. Per cert l'esport m'està ajudant a regular l'alimentació, sense fer cap tipus de dieta (adéu productes industrials, adéu begudes refrescants gasificades, adéu picar entre hores i molta més fruita i aigua) GO BIKE GO
Però va ser la recerca de tot això el que em va portar a fer esport de manera regular? La resposta és no. El principal motiu va ser el fet de pensar que si no feia res d'aquí uns anys no podria córrer, saltar, jugar o fer esport amb els meus fills. La iedea de no participar en activitats esportives amb ells, perquè m'he descuidat els ultims anys em feia mal. GO BIKE GO!
Ja he fet un canvi important: l'esport no només es per veure'l, sinó també per viure'l. GO BIKE GO!
Canviar Castelldefels per Begues, m'ha permés retrobar-me amb l'esport. M'he iniciat a fer sortides en bici per la muntanya, una activitat que mai m'havia cridat l'atenció, ni tampoc havia practicat. Per cert, la meva bicicleta no és res de l'altre món ja que es tracta d'una de les tantes que oferta Decathlon. Així amb una cadena mig rovellada, uns frens que no frenaven, unes rodes desimflades i un quadre poc estable vaig començar les primeres sortides, on el patiment va ser més present que el fet de gaudir a sobre de la bici. Així, els primers dies em van servir per saber si estava amb ganes de fer esport d'una manera habitual o es tractava d'una cosa puntual. Dues setmanes amb la bici en aquestes tristes condicions van servir per demostrar-me que estava sent constant; aixi la vaig portar a un taller per posar-la a punt. Per cert, només em vaig gastar 25€, ja que tinc molt clar que per fer esport no m'haig de deixar gaires diners ni en la bici, ni en la roba, ni en els accesoris. GO BIKE GO!
Així des de l'1 de maig he fet amb aquest "trasto" uns 100 Km i he estat unes 9 hores i mitja pedalant. Hauré pujat unes tretze vegades al Puig de la Desfeta i una al Cim de les Antenes. Cada dia realitzo poc més de deu quilometres, cinc i mig d'ascensió i cinc i mig de descens. D'aquesta manera cada cop que surto rebaixo el temps en fer la mateixa distància i el més important em recupero amb més facilitat. I això que al principi tot era desolació, ja que em costava molt de pujar i molts cops m'aturava o girava cua al no poder seguir endavant. Ara, en canvi, cada cop em sento més àgil i més fort al damunt de la bici i en els moments més complicats no renuncio i segueixo pedalant. GO BIKE GO!
Els beneficis de la bici ja els començo a notar: una major capacitat pulmonar, una superació en l'esforç, un augment relatiu de la força i de la musculatura, una millor posició corporal i una pèrdua progressiva del pes. Ara al juliol em faré una analítica i veuré com tinc el colesterol i altres cosetes que m'havia de controlar. Per cert l'esport m'està ajudant a regular l'alimentació, sense fer cap tipus de dieta (adéu productes industrials, adéu begudes refrescants gasificades, adéu picar entre hores i molta més fruita i aigua) GO BIKE GO
Però va ser la recerca de tot això el que em va portar a fer esport de manera regular? La resposta és no. El principal motiu va ser el fet de pensar que si no feia res d'aquí uns anys no podria córrer, saltar, jugar o fer esport amb els meus fills. La iedea de no participar en activitats esportives amb ells, perquè m'he descuidat els ultims anys em feia mal. GO BIKE GO!
Ja he fet un canvi important: l'esport no només es per veure'l, sinó també per viure'l. GO BIKE GO!
dimarts, 26 d’abril del 2011
1x13 Moltes gràcies Pep!
En Jordi Costa, periodista de Rac1, escrivia avui al seu Twitter. "Alguns podran explicar als seus nets que van ser-hi al festival Woodstock, jo els hi podré explicar que vaig ser al Bernabeu a la roda de premsa de Pep Guardiola".
Amics, es poden dir les coses més altes, però no tan clares i contundents com les que avui ha dit l'entrenador del Barça a la roda de premsa prèvia al partit d'anada de la semifinals de Champions. M'ha semblat una roda de premsa magistral; "un recital", en paraules del periodista Joan Maria Pou. El seny català, ha demostrat que pot anar acompanyat de fermesa i contundència, quan la situació ho demana. Previament, Mourinho, l'havia acusat en la seva roda de premsa de no saber guanyar si no era amb ajudes arbitrals i de criticar decissions correctes. La resposta del Sr. Pep Guardiola dient prou, m'ha emocionat i m'ha fet vibrar de valent. Tant m'és el que ara pugui bramar la caverna mediàtica madrilenya, o en José Mourinho, o els jugadors del Madrid; per mi el partit i la semifinal ja l'hem guanyada perquè torna a situar al Barça per sobre del Madrid, tant en les formes, com en l'aposta pel bon futbol. Per això em sento tan orgullós d'aquest equip, d'aquest club, d'aquest entrenador. Aquesta sensació que tinc val més que molts títols que guanyem o molts registres que superem. Ser del Barça, avui més que mai, em fa sentir orgullós, realitzati satisfet. I l'objectiu final, senyor Marcelo, no és guanyar és saber competir... i pensa que el Barça això ho ha fet, ho fa i ho farà sempre al màxim nivell.
Serà millor que seieu, que mireu i que gaudiu tantes vegades com vulgueu les paraules d'aquest home que representa al club més gran, d'un país tan petit. Per cert, en Sandro Rosell algú sap on és? Si algú el veu que li digui que ja no cal que parli, que ja no és necessari que ens representi, ni que ens defensi davant dels atacs de Madrid. Que enlloc d'ell ja ho ha fet i al Bernabeu el Sr. Pep Guardiola i Sala. Moltes gràcies Pep!
Amics, es poden dir les coses més altes, però no tan clares i contundents com les que avui ha dit l'entrenador del Barça a la roda de premsa prèvia al partit d'anada de la semifinals de Champions. M'ha semblat una roda de premsa magistral; "un recital", en paraules del periodista Joan Maria Pou. El seny català, ha demostrat que pot anar acompanyat de fermesa i contundència, quan la situació ho demana. Previament, Mourinho, l'havia acusat en la seva roda de premsa de no saber guanyar si no era amb ajudes arbitrals i de criticar decissions correctes. La resposta del Sr. Pep Guardiola dient prou, m'ha emocionat i m'ha fet vibrar de valent. Tant m'és el que ara pugui bramar la caverna mediàtica madrilenya, o en José Mourinho, o els jugadors del Madrid; per mi el partit i la semifinal ja l'hem guanyada perquè torna a situar al Barça per sobre del Madrid, tant en les formes, com en l'aposta pel bon futbol. Per això em sento tan orgullós d'aquest equip, d'aquest club, d'aquest entrenador. Aquesta sensació que tinc val més que molts títols que guanyem o molts registres que superem. Ser del Barça, avui més que mai, em fa sentir orgullós, realitzati satisfet. I l'objectiu final, senyor Marcelo, no és guanyar és saber competir... i pensa que el Barça això ho ha fet, ho fa i ho farà sempre al màxim nivell.
Serà millor que seieu, que mireu i que gaudiu tantes vegades com vulgueu les paraules d'aquest home que representa al club més gran, d'un país tan petit. Per cert, en Sandro Rosell algú sap on és? Si algú el veu que li digui que ja no cal que parli, que ja no és necessari que ens representi, ni que ens defensi davant dels atacs de Madrid. Que enlloc d'ell ja ho ha fet i al Bernabeu el Sr. Pep Guardiola i Sala. Moltes gràcies Pep!
dilluns, 25 d’abril del 2011
1x12 - Escola Nova v2.0 (vol.2)
Fa uns mesos que vaig publicar una entrada avalant les virtuts de l'Escola Nova i el fet que moltes de les seves propostes, avuí en dia, encara siguin aplicables. En aquesta entrada vull analitzar part de la pedagogia de l'Escola Nova i presentar a un dels seus inspiradors; el mestre francès Celestine Freinet, qui va introduir el mètode natural com a sistema d'aprenentatge i que va situar al nen en el centre de tot procés educatiu. No faré referència de manera explícita, però si que us recomanaré llegir les trenta invariants pedagògiques que va publicara través del llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia de Freinet cinquanta anys després". Una guia pel mestre d'abans i d'ara, que l'ajudarà a saber el tipus de pràctica docent que realitza dins l'aula.
En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.
Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar les seves aportacions processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"
Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.
En uns temps on sembla que es volen recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.
Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo i un cop allà podreu trobar les parts restants.
En referència a això últim, deixeu-me dir que considero que alguns dels mals actuals de l'educació són en part conseqüència pel poc interès mostrat per molts docents respecte les corrents pedagògiques més importants i influents sobre educació. No entenc com alguns mestres poden fer classe sense relacionar o saber si allò que fan pertany a un o altre model. Trobo que sense referents, ni models en que inspirar-se, moltes vegades es deixa tot a la simple transmissió de coneixements de forma direccional (de mestre a infant), recolzada, generalment, pels llibres de text. Crec que tot mestre hauria de saber on es situa la seva pràctica docent, alinear-se amb algun corrent i referent que la sustenti, per així dotar-se i nodrir-se d'arguments pedagògics que li reforcin en allò que creu i fa. Sense cap mena de dubte guanyaríem en professionalitat i sobretot en reconeixement del sector per part de la societat.
Respecte Celestine Freinet van ser diverses les influències que van formar la seva visió de l'escola, dues de les més destacades van ser la pedagogia de l'acció de Dewey i l'humanisme de Rousseau. Per a Freinet tant l'infant com l'adult comparteixen una mateixa naturalesa, i només existeix una diferència de grau. És per això que a l'infant se l'ha de tractar igual que es tractaria a un adult. Demana que el mestre empatitzi amb l'alumne, perquè des de la proximitat es pot arribar al nen, en canvi des de la distància o llunyania mai s'arribarà. Freinet, que va estar a moltes escoles rurals franceses, no va voler anomenar les seves aportacions processos metodologics; ja que, segons ell, aquests, de manera ímplicita, suggereixen una rigidesa en la que no creia. Per això preferia parlar de tècniques, doncs li aportaven major flexibilitat i capacitat d'adaptació a cada context i entorn educatiu. Per a ell la flexibilitat dins l'aula era necessària i essencial per tal d'assegurar qualsevol forma d'aprenentatge. A més li donava al nen la suficient llibertat per poder triar, entre una oferta d'activitats, previament planificades pel mestre. Freinet va donar valor al fet que l'infant triés o es pensés que triava, ja que això implicava un major grau d'esforç i responsabilitat en allò que feia. El mestre, tot i semblar tenir un rol més distant i passiu, era més bé el contrari ja que havia de tenir un major control, planificació i domini de la situació, per tal de dotar d'una bona estrutura de treball dins l'aula i assegurar un bon funcionament. No obstant cal deixar clar que es va distanciar en tot moment de pensaments i processos anàrquics, com alguns crítics l'han acusat.
Va ser un del pioners respecte el teball de racons, però els entenia més bé com un sistema integrat en el funcionament natural de l'aula i no pas com un taller o una activitat temporalitzada.
Per Freinet el treball sorgia d'una manera intrínseca dins del nen, fins al punt d'assegurar, en una de les seves invariants, que el natural en el nen no era el joc sinó el treball, sempre que aquest es donés en un entorn motivador, sense imposicions autoritàries i amb un significat real. Pel mestre francès el nen s'avorria, quan havia d'aprendre d'una manera passiva, a través del mestre i de les seves "lliçons magistrals". Per Freinet l'infant havia de descobrir el món i la vida a través del tempteig experimental, ja que aquest era el camí i no acceptava els aprenentatges unicament centrats en processos memorístics plens de frustració. Deia que la memòria havia de ser un recurs, més que no pas una finalitat. Els processos memorístics havien d'estar associats a l'experiència, ja que calia recordar allò que s'experimentava i es temptejava. Així, és a partir de la pràctica diària quan s'estableix la memorització del procés. Per això per Freinet, només hi tenen cabuda a l'escola els aprenentatges memorístics dels processos i no els dels conceptes. Per una altra banda aquest tipus d'aprenentatge, basat en la memòria, acostuma a donar peu a qualificacions i controls, fet que només valora a l'infant des d'una única perspectiva. Freinet va fer referència a que existien altres tipus d'intel·ligència -anys més tard, Gardner, va parlar de les intel·ligències múltiples, nombrant-ne fins a un total de vuit. Apostava per les autocorreccions dels alumnes i per la presència del mestre des d'un punt de vista d'assessor o mediador, i no pas fiscalitzador. Demanava als mestres que no corregissin en vermell, que donessin temps a qualsevol activitat de treball i que si molt millor aquesta fos lliure (dibuix, lectura i escriptura). Per Freinet s'aprèn a llegir i a escriure practicant. Per una altra banda va renegar de tot allò que es fes a l'escola, sense tenir lloc a la vida: com el fet de desplaçar-se en fileres, o com el fet de fer esperar als nens de braços creuats. Per ell cal fomentar l'ordre i la disciplina d'una manera intrínseca, no pas autoritària o externa. Desaconsella els deures i recomana als mestres que parlin poc a les aules. Curiosament el pensador xinès Lao Tse ja digué segles abans "El qui sap no parla. El qui parla no sap"
Celestine Freinet va donar a conèixer unes tècniques, les quals comentaré en una propera entrada, tot i que les podeu trobar a Internet o al llibre que anteriorment he mencionat. La seva obra va ser extensa, però el més important de tot, es que es va atrevir a col·locar l'infant en el centre de tot procés educatiu, retirant el protagonisme que fins aleshores hvia tingut el mestre. És aquí on la didàctica de Freinet té força i té sentit, en el convenciment del propi mestre que a l'escola la peça clau no és ell, ni que la informació, ni els coneixements han d'arribar a través seu.
En uns temps on sembla que es volen recuperar models d'ensenyament més clàssics, amb didàctiques com les de Finlàndia o Estats Units, totes dues amb societats ben diferents a la nostra, haig de dir que sóc molt de Freinet i de la seva visió global i universal d'escola.
Per acabar comentar que al Youtube trobareu, dividit en cinc parts, un reportatge força interessant titulat "Canviar l'escola amb Freinet" de Jaume Martínez Bonafé. Cliqueu a l'enllaç per visualitzar-lo i un cop allà podreu trobar les parts restants.
dilluns, 18 d’abril del 2011
1x11 Notes d'educació (30 minuts)
Molt bon reportatge realitzat pel programa de "30 minuts", de TV3. Tracta el tema de l'educació, a partir de dos sistemes educatius representatius i exitosos. Es tracta d'un model aplicat a escoles públiques de Nova York i del sistema educatiu estatal finlandés. Tots dos han assolit grans resultats en les proves PISA i les xifres d'alumnes amb fracàs escolar, estan molt per sota que les nostres. A més en el reportatge també apareixen representants de diferents àmbits de la comunitat educativa catalana, que després de veure tots dos models, analitzen quina és la situació actual catalana i la possibilitat que hi hauria d'aplicar, assimilar o copiar trets o característiques d'algun d'ells.
dijous, 14 d’abril del 2011
1x10 Tres setmanes en clau blancgrana
Ja fa dies que durant els viatges en moto només penso en els quatre clàssics que tenim per davant. Noto que l'anaconda cada minut que passa es fa més gran i això que encara resten dos dies per jugar-se el primer. La meva aposta pels quatre duels ve a ser aquesta:
- R.Madrid - Barça (Lliga): 1-1 (Ronaldo - Messi)
- Barça - R. Madrid (Copa): 2-2 (Messi/Keita - Di Maria/ Benzema) (4-2 guanya el Barça als penals)
- R.Madrid - Barça (Anada Champions): 2-2 (Ozil, Adebayor - Villa, Pedro)
- Barça - R. Madrid (Tornada Champions): 1-1 (Iniesta - Ramos)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)