- R.Madrid - Barça (Lliga): 1-1 (Ronaldo - Messi)
- Barça - R. Madrid (Copa): 2-2 (Messi/Keita - Di Maria/ Benzema) (4-2 guanya el Barça als penals)
- R.Madrid - Barça (Anada Champions): 2-2 (Ozil, Adebayor - Villa, Pedro)
- Barça - R. Madrid (Tornada Champions): 1-1 (Iniesta - Ramos)
dijous, 14 d’abril del 2011
1x10 Tres setmanes en clau blancgrana
Ja fa dies que durant els viatges en moto només penso en els quatre clàssics que tenim per davant. Noto que l'anaconda cada minut que passa es fa més gran i això que encara resten dos dies per jugar-se el primer. La meva aposta pels quatre duels ve a ser aquesta:
dimecres, 30 de març del 2011
1X09 Dues "apps" genials: Burstn i Splice
Ja fa un parell de mesos que tinc a l'Iphone un parell d'aplicacions gratuïtes i sensacionals que m'encanten: Burstn i Splice. La primera és una xarxa social de fotos i la segona un editor de vídeo, gratuït, per a Iphone. Tant una com l'altra compleixen a les mil meravelles la seva funció i els resultats, a més d'espectaculars, els pots compartir a través de canals de comunicació tan populars i coneguts com Youtube, Facebook o Twitter .
Burstn: És tracta d'una aplicació de fotografia que et permet capturar, editar i compartir fotos d'una manera ràpida i funcional. Igual que en altres xarxes socials a Burstn pots visualitzar les fotos d'altres usuaris, comentar-les, valorar-les i fer-te seguidor d'aquells que més t'agradin. També pots etiquetar-les, descriure-les i geolocalitzar-les. El pack d'efectes de l'aplicació et deixa donar-li a cada foto un estil diferent. L'aplicació també et permet accedir a la llibreria d'imatges del mòbil, per si vols retocar o publicar alguna. Burstn també disposa d'una pàgina web on visualitzar les fotos ampliades i, a l'igual que en el mòbil, exportar-les a d'altres xarxes socials com Twitter, Facebook o Tuenti. En definitiva si ets un amant amateur de la fotografia, tens un Iphone i alhora ets un habitual usuari de les xarxes socials no et pots permetre el luxe de no tenir una aplicació com aquesta instal·lada al teu smartphone. Clica l'enllaç si vols veure la meva galeria de fotos a Burstn.
Splice: Es tracta d'un editor de video que té la versió gratuïta i de pagament i que te'l pots descarregar des de l'Apple Store. Entre les dues no hi ha cap diferència aparent, per tant està clar que amb la gratuïta ja n'hi ha més que suficient. El seu funcionament és molt intuitiu i no cal ser un entés en la matèria per ensortir-te. Va genial, encara que només sigui per donar-li un aire més professional als vídeos que grabes des del mòbil.
Així, quan entres, el primer que has de fer es crear un nou projecte. Tot seguit cal posar-li el nom per després triar les característiques principals d'aquest. Per si el vols en HD (hight definition) o SD (simple definition), per si vols o no vols algun dels quatre marges que ofereix, per si vols una presentació de la imatge apaisada o bé vertical i finalment per si vols alguna transició per defecte, tot i que després la puguis canviar.
Un cop fet això, arribes a l'àrea de treball de l'aplicació. Per començar cal seleccionar entre posar un títol, una transició o un clip de vídeo o de fotos.
Ja veieu que m'encanta! Si cliqueu l'enllaç veureu publicat, en el meu canal de Youtube, un clip on veureu les vistes que hi ha des de Begues. Més que la qualitat del contingut en sí, a mi el que més em fascina és que després d'haver-lo grabat, amb l'aplicació Splice ho vaig editar, publicar i compartir en un tres i no res. I és que com deien els de RAC1 Compartir és estimar.
Burstn: És tracta d'una aplicació de fotografia que et permet capturar, editar i compartir fotos d'una manera ràpida i funcional. Igual que en altres xarxes socials a Burstn pots visualitzar les fotos d'altres usuaris, comentar-les, valorar-les i fer-te seguidor d'aquells que més t'agradin. També pots etiquetar-les, descriure-les i geolocalitzar-les. El pack d'efectes de l'aplicació et deixa donar-li a cada foto un estil diferent. L'aplicació també et permet accedir a la llibreria d'imatges del mòbil, per si vols retocar o publicar alguna. Burstn també disposa d'una pàgina web on visualitzar les fotos ampliades i, a l'igual que en el mòbil, exportar-les a d'altres xarxes socials com Twitter, Facebook o Tuenti. En definitiva si ets un amant amateur de la fotografia, tens un Iphone i alhora ets un habitual usuari de les xarxes socials no et pots permetre el luxe de no tenir una aplicació com aquesta instal·lada al teu smartphone. Clica l'enllaç si vols veure la meva galeria de fotos a Burstn.
Splice: Es tracta d'un editor de video que té la versió gratuïta i de pagament i que te'l pots descarregar des de l'Apple Store. Entre les dues no hi ha cap diferència aparent, per tant està clar que amb la gratuïta ja n'hi ha més que suficient. El seu funcionament és molt intuitiu i no cal ser un entés en la matèria per ensortir-te. Va genial, encara que només sigui per donar-li un aire més professional als vídeos que grabes des del mòbil.
Així, quan entres, el primer que has de fer es crear un nou projecte. Tot seguit cal posar-li el nom per després triar les característiques principals d'aquest. Per si el vols en HD (hight definition) o SD (simple definition), per si vols o no vols algun dels quatre marges que ofereix, per si vols una presentació de la imatge apaisada o bé vertical i finalment per si vols alguna transició per defecte, tot i que després la puguis canviar.
Un cop fet això, arribes a l'àrea de treball de l'aplicació. Per començar cal seleccionar entre posar un títol, una transició o un clip de vídeo o de fotos.
- Títol: Un cop triat te'l deixarà moure i col·locar-lo on vulguis de la pantalla i també fer-lo més gran o més petit; de la mateixa manera que amplies o que redueixes una foto a l'Iphone. Caldrà que també triïs el temps que vols que es vegi el títol. Un punt negatiu d'aquest apartat és que no et deixa canviar ni el color, ni tampoc el tipus de font del text.
- Transició: Pots triar entre sis transicions: dos fossos i quatre moviments: dreta-esquerra, dalt-baix, dins-fora i fora-dins.
- Clip de vídeo o de foto: De forma automàtica, quan ho tries, accedeixes a la teva biblioteca d'imatges del mòbil i selecciones les fotos o els vídeos amb els que editaràs la teva peli.
- A les fotos pots aplicar l'efecte Ken Burns o l'efecte Crop. El K.B. fa un recorregut dins de la foto i el Crop fa un zoom d'una àrea o d'una part de la foto que vulguis destacar. Caldrà també que seleccionis el temps de durada de cada efecte Igualment pots incorporar quatre filtres de colors: el blanc i negre, el sèpia, el negatiu i l'sketch, per així donar-li a l'escena un toc diferent.
- Als vídeos, a més d'afegir els efectes Ken Burns i el Crop, també pots retallar (trimejar) les parts que no t'interessin. Una darrera cosa que podries fer és accelerar o alentir l'escena; o el que és el mateix anar la imatge en càmera lenta o en càmera ràpida.
- La primera pista correspon a l'aúdio dels clips importats. Resulta interessant treballar, en una finestra emergent, l'aúdio de cada clip d'una forma separada; ja sigui regulant el volum o afegint un fade in o un fade out; o el que és el mateix baixar o pujar el so a l'inici o al final del clip. Cal saber que en tot moment es pot fer un "preview" per escoltar com se sent allò que retoques.
- La segona i tercera pista corresponen a dues pistes per musicalitzar. Ho importes des de la llibreria de l'Ipod o des de la llibreria de l'Splice. En la primera llibreria trobaràs tota la biblioteca musical del teu mòbil. Cal saber que cada cançó que triis pots retallar-la iaixí començar o acabar la cançó en el punt que vulguis (trimejar). En la segona llibreria trobaràs dues pistes musicals i divuit efectes sonors.
- La quarta pista sonora està pensada per enregistrar sons amb l'Iphone. Per tant posar veus en off o grabar sons ambientals també són posibles amb aquesta fantàstica aplicació.
Ja veieu que m'encanta! Si cliqueu l'enllaç veureu publicat, en el meu canal de Youtube, un clip on veureu les vistes que hi ha des de Begues. Més que la qualitat del contingut en sí, a mi el que més em fascina és que després d'haver-lo grabat, amb l'aplicació Splice ho vaig editar, publicar i compartir en un tres i no res. I és que com deien els de RAC1 Compartir és estimar.
dissabte, 19 de març del 2011
1x08 La merda se'ns menja!
Ahir divendres va acabar, informativament parlant, una de les setmanes més negatives que recordo.
a) La tragèdia al Japó amb un terratrèmol, un tsunami, unes rèpliques i un estat d'alerta nuclear que ens fa pensar que el pitjor encara està per arribar. Tota una sèrie de desgràcies que ens fan veure i comprovar la fragilitat de les nostres vides. Si edificis i reactors preparats per aquestes situacions cedeixen, que passaria amb el nostre pal de paller? Ja no parlo de si passés a Catalunya on segur que les conseqüències serien més devastadores que al Japó. Em refereixo a la nostra vida, al nostre dia a dia, a la nostra realitat, qualsevol canvi o accident no previst pot acabar amb grans plans de futur. Les circumstàncies que un no controla et poden tumbar en un tres i no res. És trist que hagi de passar una cosa així per veure que no som immunes al mal i que cal viure cada dia com si de l'últim es tractés. Un carpe diem sense mals rotllos, sense mals pensaments, sense enveges, sense rancúnies, sense odis, sense baralles o sense discussions. Ho canviaria per rius d'alegria, de somriures, de diversió, de bona música, de llargues conversacions, de reflexions profundes, de menjar bo i bé, de riure pels descosits, de treballar i si es treballa de fer-ho a gust i sobretot de fer demostracions diàries de respecte, d'afecte i d'estimació a tot allò que t'importa. Només això ens portarà a gaudir de la vida i a dotar-la d'un sentit abans que un dia cedeixi el nostre pal de paller.
b) A més, aquesta preocupació reflexiva, s'ha accentuat després d'enterar-me de la segona terrible notícia de la setmana: la del tumor del jugador del Barça, Eric Abidal. Després de superar la fase de gelor que deixen aquest tipus de notícies, un es planteja com pot ser que un tio tan sa, esportista i en el millor moment de la seva carrera esportiva li passi una cosa com aquesta. Una demostració més d'allò que la salut és el més important i que la fama, els diners, l'estatus o el reconeixement mediàtic està sempre per sota. Des del meu modest blog tot el meu suport a l'Abi i també a totes les persones anònimes que lluiten cada dia contra aquesta terrible malaltia i contra d'altres igual de devastadores. No ho sé perquè, però cada cop hi ha més cassos de càncer en esportitstes d'elit. Alguns parlem que això es una loteria, altres de les circunstàncies en que ens movem: el ritme frenètic, l'estress, el canvi climàtic, o l'entorn. Cadascú que pensi el que cregui, el que vulgui, el que pugui o el que sàpiga. Però el que està clar és que com diu el gran Bruce Springsteen, en aquest món sembla que hem nascut per córrer (Born to run)
També podríem parlar d'altres situacions que ens preocupen com la crisi econòmica, les revoltes als països àrabs o l'inici d'una nova guerra, financiada i aprovada per l'ONU a Líbia. Quanta raó tenen Els amics de les arts al dir que "La merda se'ns menja". Per cert una cançó preciosa i un videoclip que ens mostra una segona utilitat de la roomba, el caprici o la joguina estrella d'aquests Nadals.
a) La tragèdia al Japó amb un terratrèmol, un tsunami, unes rèpliques i un estat d'alerta nuclear que ens fa pensar que el pitjor encara està per arribar. Tota una sèrie de desgràcies que ens fan veure i comprovar la fragilitat de les nostres vides. Si edificis i reactors preparats per aquestes situacions cedeixen, que passaria amb el nostre pal de paller? Ja no parlo de si passés a Catalunya on segur que les conseqüències serien més devastadores que al Japó. Em refereixo a la nostra vida, al nostre dia a dia, a la nostra realitat, qualsevol canvi o accident no previst pot acabar amb grans plans de futur. Les circumstàncies que un no controla et poden tumbar en un tres i no res. És trist que hagi de passar una cosa així per veure que no som immunes al mal i que cal viure cada dia com si de l'últim es tractés. Un carpe diem sense mals rotllos, sense mals pensaments, sense enveges, sense rancúnies, sense odis, sense baralles o sense discussions. Ho canviaria per rius d'alegria, de somriures, de diversió, de bona música, de llargues conversacions, de reflexions profundes, de menjar bo i bé, de riure pels descosits, de treballar i si es treballa de fer-ho a gust i sobretot de fer demostracions diàries de respecte, d'afecte i d'estimació a tot allò que t'importa. Només això ens portarà a gaudir de la vida i a dotar-la d'un sentit abans que un dia cedeixi el nostre pal de paller.
b) A més, aquesta preocupació reflexiva, s'ha accentuat després d'enterar-me de la segona terrible notícia de la setmana: la del tumor del jugador del Barça, Eric Abidal. Després de superar la fase de gelor que deixen aquest tipus de notícies, un es planteja com pot ser que un tio tan sa, esportista i en el millor moment de la seva carrera esportiva li passi una cosa com aquesta. Una demostració més d'allò que la salut és el més important i que la fama, els diners, l'estatus o el reconeixement mediàtic està sempre per sota. Des del meu modest blog tot el meu suport a l'Abi i també a totes les persones anònimes que lluiten cada dia contra aquesta terrible malaltia i contra d'altres igual de devastadores. No ho sé perquè, però cada cop hi ha més cassos de càncer en esportitstes d'elit. Alguns parlem que això es una loteria, altres de les circunstàncies en que ens movem: el ritme frenètic, l'estress, el canvi climàtic, o l'entorn. Cadascú que pensi el que cregui, el que vulgui, el que pugui o el que sàpiga. Però el que està clar és que com diu el gran Bruce Springsteen, en aquest món sembla que hem nascut per córrer (Born to run)
També podríem parlar d'altres situacions que ens preocupen com la crisi econòmica, les revoltes als països àrabs o l'inici d'una nova guerra, financiada i aprovada per l'ONU a Líbia. Quanta raó tenen Els amics de les arts al dir que "La merda se'ns menja". Per cert una cançó preciosa i un videoclip que ens mostra una segona utilitat de la roomba, el caprici o la joguina estrella d'aquests Nadals.
dissabte, 5 de març del 2011
dilluns, 14 de febrer del 2011
1x06: L'Escola Nova (v2.0) vol.1
El científic nord-americà Benjamin Franklin va dir "Diga-m'ho i ho oblido, ensenya-m'ho i ho recordo, involucra'm i ho aprenc". Si aquesta màxima s'apliqués a la majoria de centres del país, molts problemes d'avui en dia amb els nostres alumnes s'esvairien.
Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.
Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.
I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:
"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“
Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.
Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.
Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.
En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.
Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).
Porto molts viatges en moto pensant sobre tot el que envolta al fracàs escolar i he arribat a la conclusió que els mestres a més de queixar-nos, justificar-nos i buscar culpables i culpabilitats (que n'hi ha un fotiment), també hauríem de fer autocrítica sobre la nostra tasca docent. Cal valorar com gestionem el temps que passem amb els alumnes. El que fem i el com ho fem es tan o més important que el que ells fan i el com ho fan. Sense una reflexió com aquesta, buscar altres factors externs, per mi, no té sentit. Quantes vegades hem preguntat als nostres alumnes com ho estem fent. Si ho preguntéssim algunes repostes serien doloroses, però útils i productives.
Pel que fa al sistema educatiu no hi entraré massa, però penso que tot el que sigui endarrerir la innovació tecnològica a les aules i de l'alumnat és remar contra corrent. No em considero un tecnofil, tot i que m'agraden les tecnologies de consum, però és evident que societat i escola han d'anar de la mà. La manera de dir, de mostrar, d'ensenyar, de comunicar, de transmetre i de fer ha de ser amb i a través de la tecnologia. Si l'escola s'estanca, es distanciarà dels alumnes i de les famílies. En definitiva de la seva raó de ser i d'existir.
I llavors quin paper juguem els mestres dins l'aula. La resposta la trobem en aquest extracte d'una ponència sobre educació:
"Un dels principis de la nova educació és que el mestre ha de cedir el lloc a l’alumne com a eix de l’escola, que l’alumne és l’agent actiu en la seva pròpia educació i que el mestre ha d’inhibir-se, ha de quedar-se aparentment al marge moltes vegades, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. Ja no és el mestre qui explica lliçons, imposa criteris, pronuncia discursos o fa sermons, no és el mestre qui transmet el seu coneixement als deixebles, sinó que és el mestre qui prepara els camins, qui impulsa els treballs, qui insinua les direccions, qui encarrila les conquestes, qui estudia les característiques i possibilitats dels seus alumnes, però com si no fes res. No és el mestre autoritari, elevat damunt la tarima, que domina olímpicament la classe. Alguns pensaran que això és minimitzar la categoria i el treball del mestre, que això és molt senzill, que el mestre haurà de fer poca cosa; i jo els dic que això és molt difícil i complicat, que la tasca, ara i segons aquest concepte, és més dura i pesada que abans. És més tensa i necessita una capacitat d’amor i entrega molt considerables.“
Aquest fragment té més de quaranta-cinc anys i pertany al llibre "Com realitzar pràcticament una Escola Nova" de l'Artur Martorell publicat al 1965. Un recull d'experiències en la seva etapa com a mestre-pedagog en el temps de l'Escola Nova, durant la segona república espanyola. Gairebé vuitanta anys més tard aquests ideals segueixen sent per mi el camí a seguir.
Recuperar els ideals de l'Escola Nova amb els recursos humans, materials i tecnològics d'avuí en dia seria el primer pas per fer de la nostra escola un espai obert, fresc, enriquidor, plural, dinàmic, innovador, atractiu, motivador i més próxim a la manera d'aprendre que tenim els humans.
Res a veure amb el que s's'aconsegueix si basem l'educació en l'abús dels baluarts més típics de l'escola tradicional i més casposa: el guix, la pissarra verda, els llibres de text, els púpitres individuals, les parets buides, els examens escrits, l'acumulació de deures, els aprenentatges preferentment memorístics, les classes magistrals, els silencis i els càstics.
En definitiva tot el que ens presenta "Another brick in the wall". A tots aquells que "abusen" d'aquests baluarts, els hi dedico aquest vídeo.
Per cert, algunes de les propostes substitutes de les anteriors les comentaré, d'aquí a uns dies, en un segon volum d'Escola Nova (v2.0).
divendres, 4 de febrer del 2011
1x05: La meva Ítaca
Des del dimarts passat el sol s'ha instal·lat i m'ha permès contemplar les meravelloses vistes que hi ha des del Garraf. Al fons es divisen nevats els Pirineus. També es veuen Les Agudes i el Matagalls d'un Montseny enblanquinat. Les boires als dos Vallès, el delta del LLobregat i al fons la majestuosa Barcelona.
Tot plegat em fa pensar de com tendeixo a distanciar-me de les aglomeracions, de la sobrepoblació, dels grans nuclis urbans. Fugir del molt, del massa, de l'excés, del bullici, de les presses i de l'estrés. Busco els espais amples, la natura, el silenci, la distància. Això va motivar el canvi de Castelldefels per Begues. Abans ja havia canviat Barcelona per Castelldefels; les raons van ser altres, però em va servir per iniciar el meu viatge cap a Ítaca.
Un viatge que va de dins a fora, que porta del ciment a lo verd, de les grans ciutats als pobles i viles, de l'estretor a l'amplada. La meva vida durant els caps de setmana ja ha trobat tot això, però entre setmana els tentacles de la gran Barcelona encara no em deixen marxar del tot. De moment no he pogut, no he sabut o no m'he atrevit. La feina és la raó o l'excusa, anomeneu-la com vulgueu, de seguir lligat a Barcelona. L'adeu definitiu encara es farà esperar.
A més si això ara passés, el 30-35 tancaria a la setmana d'obrir i ja no tindria raó de ser. Una vida massa efímera, massa ràpida, massa fugaç, massa superficial, la flor d'un dia. Justament el contrari del que busco per mi i pels meus. Així que seguiré baixant cada matí i em contentaré amb les coses bones, coses nostres que veig i tenim.
Tot plegat em fa pensar de com tendeixo a distanciar-me de les aglomeracions, de la sobrepoblació, dels grans nuclis urbans. Fugir del molt, del massa, de l'excés, del bullici, de les presses i de l'estrés. Busco els espais amples, la natura, el silenci, la distància. Això va motivar el canvi de Castelldefels per Begues. Abans ja havia canviat Barcelona per Castelldefels; les raons van ser altres, però em va servir per iniciar el meu viatge cap a Ítaca.
Un viatge que va de dins a fora, que porta del ciment a lo verd, de les grans ciutats als pobles i viles, de l'estretor a l'amplada. La meva vida durant els caps de setmana ja ha trobat tot això, però entre setmana els tentacles de la gran Barcelona encara no em deixen marxar del tot. De moment no he pogut, no he sabut o no m'he atrevit. La feina és la raó o l'excusa, anomeneu-la com vulgueu, de seguir lligat a Barcelona. L'adeu definitiu encara es farà esperar.
A més si això ara passés, el 30-35 tancaria a la setmana d'obrir i ja no tindria raó de ser. Una vida massa efímera, massa ràpida, massa fugaç, massa superficial, la flor d'un dia. Justament el contrari del que busco per mi i pels meus. Així que seguiré baixant cada matí i em contentaré amb les coses bones, coses nostres que veig i tenim.
dimarts, 1 de febrer del 2011
1x04: Plou sobre mullat!
Avui no m'extendré gaire. Tan sols comentaré que la tornada a casa ha estat la més perillosa de totes les que he fet fins ara. Molta pluja i molta aigua a la carretera durant tot el trajecte. Ha estat la segona part del divendres passat. No obstant podria haver estat pitjor. Imagineu-vos si hagués caigut la pedra que va caure a Begues dissabte passat al migdia. Les imatges parlen per sí soles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)